Hidlet és una app per a iPhone

Apunta la càmera de l'iPhone al codi per instal·lar-la. Sense compte.

o envia'm l'enllaç

Estàs comparant apps de caixa forta per a fotos i totes les fitxes diuen el mateix: AES-256, nivell bancari, grau militar. Si totes fan servir el mateix xifratge, totes haurien de ser igual de segures. No ho són, i la raó és que «AES-256» anomena l’única part del sistema que gairebé mai falla.

Aquesta guia explica què és l’AES-256 amb paraules senzilles, com una caixa forta converteix la teva contrasenya en una clau, per què aquest pas importa més que el xifratge i cinc preguntes que t’expliquen més que l’etiqueta.

Què és l’AES-256

L’AES, l’Advanced Encryption Standard, és un xifratge publicat pel NIST, l’organisme d’estàndards dels EUA, com a FIPS 197. Agafa les dades en blocs de 128 bits i en barreja cadascun amb una clau secreta, de manera que només qui tingui la mateixa clau pot tornar-lo a ordenar.

El nombre és la mida de la clau. L’AES en té tres:

Una clau de 256 bits té 2²⁵⁶ valors possibles, un nombre de 78 xifres. Provar-los tots no és qüestió d’un ordinador més ràpid: no és un atac realista de cap manera. La guia de gestió de claus del NIST dona a l’AES-256 una força de seguretat de 256 bits, i el seu informe postquàntic del 2026 el situa a la categoria de seguretat quàntica més alta i diu que no espera haver de prescindir d’estàndards simètrics com l’AES.

Així que el xifratge és segur. Tot el que importa passa al seu voltant.

El mode: s’adona si algú ho manipula?

L’AES per si sol barreja un bloc. Per xifrar una foto sencera, una app l’executa en un mode, i el mode decideix què més obtens.

GCM (Galois/Counter Mode) és l’opció habitual per a fitxers. El NIST el descriu com a xifratge autenticat: a més de mantenir les dades en secret, pot detectar canvis, tant accidentals com deliberats. Si algú altera una foto xifrada, l’app se n’adona en comptes de mostrar un fitxer malmès.

El GCM té una regla ineludible. Cada xifratge necessita un valor nou anomenat nonce (el NIST l’anomena IV), i el NIST avisa que, si mai es repeteix un amb la mateixa clau, la protecció pot fallar gairebé del tot. El NIST diu que aquesta regla és gairebé tan important com mantenir secreta la clau. Una caixa forta que diu «AES-256-GCM» t’explica una cosa útil; una que només diu «AES-256» no diu quin mode fa servir.

La clau: d’on surt?

Aquesta és la pregunta que decideix com de segura és de debò una caixa forta.

Ningú escriu una clau de 256 bits. Tu escrius un PIN, una contrasenya o un patró, i l’app el converteix en una clau. La guia del NIST sobre claus basades en contrasenyes explica el problema amb claredat: les contrasenyes tenen poca entropia, i per això no són adequades per fer-les servir directament com a claus. I si algú copia els fitxers xifrats, pot provar combinacions fora de línia, amb el maquinari que triï, de manera que la força de la contrasenya és decisiva.

Dues eines fan més difícil provar combinacions:

• Una sal. Un valor aleatori que s’hi barreja, de manera que cada caixa forta s’ha d’atacar per separat. El NIST diu que hauria de tenir almenys 128 bits.
• Moltes iteracions. La contrasenya passa milers o milions de vegades per una funció com la PBKDF2 (definida a la RFC 8018), de manera que cada intent costa a l’atacant tota aquesta feina. La guia del NIST del 2010 diu que el nombre d’iteracions hauria de ser tan gran com sigui pràctic, en recomana almenys 1.000 i diu que 10.000.000 pot convenir a claus especialment crítiques.

Però cap nombre de rondes no salva un codi curt. Un PIN de 4 dígits té 10.000 possibilitats. Encara que cada intent sigui lent, és una llista petita. La guia de gestió de claus del NIST ho diu en general: la força d’una clau baixa fins a la del procés més feble que la protegeix. Una clau de 256 bits feta amb un PIN de 4 dígits és, a la pràctica, un PIN de 4 dígits.

El teu iPhone ho gestiona millor que qualsevol app per si sola. Apple diu que el codi està lligat a una clau de maquinari dins del dispositiu, de manera que els intents s’han de fer en aquell iPhone, uns 80 mil·lisegons cadascun, amb retards imposats pel Secure Enclave. El telèfon també xifra els fitxers que deses: Apple diu que cada fitxer rep una clau nova de 256 bits i que, als dispositius A14 a A18 i M1 o posteriors, el xifratge és AES-256 en mode XTS (els models A9–A13 fan servir AES-128). L’àlbum ocult de l’iPhone està xifrat? explica què cobreix això.

Errors habituals

«Grau militar» vol dir alguna cosa més. No hem trobat cap organisme d’estàndards que ho defineixi. És una frase de màrqueting, normalment per a l’AES-256 de tota la vida. La RFC 9151, un perfil escrit per l’NSA del seu conjunt CNSA per a sistemes de seguretat nacional, inclou l’AES amb claus de 256 bits en mode GCM, que és el que fan servir moltes apps corrents.

«AES-256» vol dir que l’empresa no pot veure les meves fotos. No per si sol. El xifratge només deixa fora qui no té la clau. Si l’empresa té la clau, pot desxifrar. Apple és transparent amb això a l’iCloud: amb la protecció estàndard, Apple té les claus de la majoria de dades, incloses les de Fotos, i les pot desxifrar en nom teu; amb la protecció de dades avançada, només els teus dispositius de confiança tenen les claus de la majoria de les teves dades de l’iCloud. Apple pot veure les teves fotos ocultes? ho explica amb detall.

«Xifrat al telèfon» vol dir xifrat al núvol. Comprova la còpia de seguretat a part. Una caixa forta pot xifrar els fitxers amb cura a l’iPhone i després fer-ne còpia en un lloc on estan xifrats amb una clau que guarda l’empresa.

Com més gran, millor sempre. L’AES-128 també és molt més enllà de qualsevol intent de provar claus. La diferència entre 128 i 256 bits importa molt menys que la diferència entre un PIN de 4 dígits i una frase de pas llarga.

Cinc preguntes que val més fer

1. Quin mode? AES-256-GCM, o un altre mode autenticat, vol dir que els fitxers no es poden alterar sense que l’app se n’adoni.
2. Què genera la clau? Una contrasenya, un PIN, un patró? Quant pot ser de llarg, i l’app alenteix els intents?
3. Qui més té la clau? Si hi ha un restabliment de la contrasenya per correu, algú més que tu hi pot entrar.
4. Què passa amb la còpia al núvol? Es xifra primer al telèfon, amb una clau que l’empresa no veu mai?
5. Contra què protegeix? Un desconegut que copia fitxers, algú que et pren el telèfon desbloquejat o algú que coneix el teu codi són tres problemes diferents.

Sobre l’última, mira Patró, PIN o Face ID: què protegeix les fotos.

Com hi respon Hidlet

Hidlet xifra cada foto, vídeo, nom de fitxer i miniatura amb AES-256-GCM al teu iPhone abans de desar-los. Cada caixa forta té la seva pròpia clau aleatòria, i el patró que dibuixes en una quadrícula de 5×5 és el que l’obre. Aquest patró no es desa mai: Hidlet el passa per PBKDF2-HMAC-SHA512 600.000 vegades, barrejat amb un secret aleatori guardat al teu Clauer, separat de la còpia de seguretat. Qui només tingui una còpia de seguretat no pot començar a provar combinacions sense aquest secret. Els patrons equivocats sumen una espera creixent, de fins a 15 minuts cadascun.

Ningú més té còpia d’aquestes claus, nosaltres tampoc. La còpia de seguretat xifrada opcional va al teu propi iCloud, xifrada primer al telèfon.

El que no pot fer: un patró curt i senzill és més fàcil d’endevinar que un de llarg, i si algú t’obliga a obrir una caixa forta, el xifratge no hi ajuda. Per a això serveix la caixa de coacció de Pro. Hidlet està disponible a l’App Store.